Carta d'un immigrant

Una recomanació: Agafeu aire, tanqueu els ulls uns segons, i després llegiu poc a poc.

"Em mires amb ulls de sutge i em dius que aviat emprendràs un llarg viatge, emigraràs com han fet milions de persones abans que tu, com continuaran fent-ho altres milions de persones, a pesar de les barreres, els murs de ciment o de burocràcia. Creus que et canviarà la vida, que tot serà més fàcil a partir de llavors, noves oportunitats, nous reptes ...
I jo què puc dir-te? T’hauria d’advertir de tantes coses que no sé si et servirà de res. Tant és que marxis molt lluny com que vagis al poble del costat, sempre t’acompanyaran les mateixes sensacions.
Trobaràs a faltar la flaire dels teus racons, la immensitat de l’esguard dels que t’envolten, l’onada de tendresa dels que t’estimen. Aquest coixí on deixaves caure el cap cada vespre, la flassada antiga on t’ajeies, fins i tot les parets imperfectes de casa teva. Veus aquest oreig que ara t’acaricia la galta i al qual mai no has donat cap importància? Tremolaràs d’emoció només de pensar-hi quan siguis lluny d’aquí. Recordaràs els esmorzars d’una dieta feta de quotidianitat, de somriures càlids i oli lluent damunt del pa torrat, la flaire dels tomàquets acabats de collir, la tebior de la cuina en dies de festa, olles fumejant al teu voltant.
Se’t faran estranys els sons emesos per les boques que t’envolten, et semblarà de tant en tant que algú pronuncia un mot de la teva pròpia llengua, un miratge en un desert de fonemes aliens, desitjaràs que algú t’aculli amb una vocal més tancada o amb una consonant més aspirada.
Recordaràs la mare asseguda a l’ampit de la porta els dies de calor intensa, absorta en el seu pensament de dona atrafegada, pensaràs que tant de bo t’hi haguessis acostat llavors i l’haguessis abraçada amb totes les teves forces, s’estimen més les coses que són lluny de nosaltres. I el pare el veuràs assegut al pati de casa, com sempre, i aquesta imatge perdurarà en la teva memòria mentre siguis fora com si hi hagués de ser així eternament i en qualsevol moment pogués dir-te: passa, fill, passa.
Enyoraràs poder abastar amb la mirada l’horitzó, la línia amb la qual has crescut i que sempre t’acompanya. Et semblarà que el cel del teu país d’origen és més blau que qualsevol altre cel, que el seu vent és més suau que qualsevol altre brisa.
Fins i tot, trobaràs a faltar les baralles amb el teu germà, voldries tenir-lo a prop per poder-te discutir amb ell, pensaràs que potser ara el miraries més estona als ulls.
Però t’hauràs de sobreposar a totes aquestes mancances, hauràs d’afrontar les absències per tal de continuar endavant. Si no, quin sentit tindria tot plegat? No podràs rendir-te tot just al començament, vés a saber quins altres obstacles et torbaràs pel camí. Hi haurà qui et tractarà bé, hi haurà qui et mirarà amb indiferència, però també hi haurà qui recelarà de tu, el desconegut, el que ve de molt lluny i és capaç de deixar-ho tot no inspira confiança. T’enfadaràs amb aquests que et tractin malament, però de ben segur que aprendràs a conviure-hi. Moltes portes es tancaran quan et delati el teu color de pell o el teu accent, però d’altres s’aniran obrint a mesura que arrelis a poc a poc al país que t’acull.
Un dia tornaràs a "casa". Creuràs que per fi s’ha acabat el procés, que el teu viatge ha donar fruit, que tot té un sentit. Llavors descobriràs que "a casa" ja no existeix, que els que hi eren ja no són els mateixos. El teu esguard esdevindrà crític, tot ho veuràs amb ulls de foraster provinent d’un món millor, qui sap si t’acostumaràs altra vegada al mateix coixí o si la línia de l’horitzó no et neguitejarà només d’atalaiar-la. Qui ho sap.
Els que eren petits no t’hauran esperat a créixer, els que ja eren grans hauran envellit en la teva absència, els fills que vas deixar no t’hauran necessitat per madurar i aquella que estimaves potser ja no et serà tan urgent retrobar-la, no és pas veritat que de la distància es nodreixi el plaer.
Tant de temps esperant el retorn, vivint en diferit com si tot hagués de ser temporal. Tant de temps anhelant tantes coses i amb prou feines si ja és hora de tornar. Un mes per nodrir més records, un mes per alleujar la culpa. Penses que quan et jubilis et podràs fer una caseta arran de platja, però ho penses perquè falta molt per a aquell moment.
Ja res no tornarà a ser igual. No perquè els altres hagin canviat, sinó perquè ets tu qui t’has transformat en algú altre, no encaixaràs, potser, ni en el món del qual vas partir ni al món on vas anar a parar.
Aprendràs a viure, finalment, a la frontera d’aquests dos móns, un lloc que pot ser divisió, però que també és encontre, punt de trobada. Un bon dia et creuràs afortunat de gaudir d’aquesta frontera, et descobriràs a tu mateix més complet, més híbrid, més immens que qualsevol altra persona."
Najat El Hachmi
Text presentat a la inauguració del Congrés Mundial dels Moviments Humans i Immigració, organitzat per l’Institut Europeu de la Mediterrània, el 2 de setembre de 2004