Avui us explico la història del joc de la pilota. Penseu que això no vol dir futbol, sinò el fronton. Més endavant publicaré la història del joc de la pilota a l'Armentera i a l'Escala. Està molt bé.
Si bé el futbol ha esdevingut l’esport més popular contemporani, des d’aproximadament les primeres dècades del nostre segle en què diversos grups de joves començaren a practicar-lo, abans potser l’esport equiparable en popularitat fou el joc de la pilota. Hi jugava tothom i per tot arreu, tant homes com dones i infants, així les persones de més alt llinatge com les de baixa condició. Els textos clàssics grecs i llatins ofereixen abundants referències i cites d’aquest joc, el qual sembla que havia estat força més complicat que avui. També fou practicat com a activitat ritual per les cultures egípcia i maia.
Als països catalans el joc de la pilota es practicava a l’edat mitjana. Tingué una especial importància al País Valencià, on, per les molèsties que causava als vianants, n’hagué d’ésser prohibida la pràctica dins les muralles d’algunes ciutats, com València (1391) i Castelló de la Plana (1412).
Antigament les pilotes les feien els sabaters i el temps típic de fer-les era el mes de gener, després d’haver treballat a desdir fent sabates per a les festes de Nadal. Les pilotes antigues eren boterudes i deformes, però així que hom les havia "trincat", és a dir, que les havia fet botar una sola vegada, ja prenien la forma esfèrica perfecta. Per això, quan hom vol qualificar una cosa de completament nova i no estrenada, diu que és "nova de trinca", és a dir, ni tan sols provada.
La forma més coneguda del joc de la pilota era de la rebatre-la amb pales contra una paret o frontó i anar-la copsant alternadament els diversos jugadors; la pilota, en rebotar, havia de ser rebotuda per l’altre contrincant abans que fer un segon bot a terra, i així successivament. Veiem, doncs, que l’element imprescindible per la pràctica d’aquest joc és una paret alta que solia correspondre a les muralles de la vila.
En algunes poblacions catalanes es conserven noms de places (Castelló d’Empúries) i carrers (Llançà) que encara avui el nom d’aquest joc indicant-nos que era allí on es jugava. En el cas de l’Escala el nom del carrer de la Pilota s’ha perdut, però sabem pel cadastre de Patiño de l’any 1716 que correspon a un carrer actual.
Els més grans recorden haver vist gent practicant aquest esport a principis de segle.
A Figueres es practicava al carrer Ample on hi havia dues grans parets de la muralla.
A Verges s’utilitzava una de les altes parets de l’antic castell, actual Casa Consistorial, on també tenim testimoni escrit que hi havia una taula amb begudes per al consum dels jugadors i possibles observadors.
El monopoli de la pràctica d’aquest esport era propietat de la universitat o comú, en cas d’ésser una vila de jurisdicció reial, o de qualsevol altre senyor o institució feudal (l’hospital en el cas de Figueres), que arrendaven generalment per espai d’un any, mitjançant una taba, on es donaven a conèixer les condicions d’aquest arrendament (preu total, forma i des de pagament, preu fix per partida que s’hauria de cobra ...) i s’adjudicava a la persona que més oferia en la subhasta pública. L’acta d’arrendament es feia davant notari. De fer, era un impost indirecte més que gravava el consum, igualment com l’arrendament de la fleca, la carnisseria, la taverna, el peix salat, la posada, els pous de glaç ... que constituïen una important entrada de diners a les arques dels propietaris d’aquests monopolis.
Les partides de pilota eren un dels al·licients de les festes dels pobles, tradició que va arribar molt disminuïda al segle XX.
Èrika Serna
Directora de l’Arxiu Històric Comarcal de Figueres
Publicat a la revista "Fulls d’història local" de l’Escala, del maig de 1993
Als països catalans el joc de la pilota es practicava a l’edat mitjana. Tingué una especial importància al País Valencià, on, per les molèsties que causava als vianants, n’hagué d’ésser prohibida la pràctica dins les muralles d’algunes ciutats, com València (1391) i Castelló de la Plana (1412).
Antigament les pilotes les feien els sabaters i el temps típic de fer-les era el mes de gener, després d’haver treballat a desdir fent sabates per a les festes de Nadal. Les pilotes antigues eren boterudes i deformes, però així que hom les havia "trincat", és a dir, que les havia fet botar una sola vegada, ja prenien la forma esfèrica perfecta. Per això, quan hom vol qualificar una cosa de completament nova i no estrenada, diu que és "nova de trinca", és a dir, ni tan sols provada.
La forma més coneguda del joc de la pilota era de la rebatre-la amb pales contra una paret o frontó i anar-la copsant alternadament els diversos jugadors; la pilota, en rebotar, havia de ser rebotuda per l’altre contrincant abans que fer un segon bot a terra, i així successivament. Veiem, doncs, que l’element imprescindible per la pràctica d’aquest joc és una paret alta que solia correspondre a les muralles de la vila.
En algunes poblacions catalanes es conserven noms de places (Castelló d’Empúries) i carrers (Llançà) que encara avui el nom d’aquest joc indicant-nos que era allí on es jugava. En el cas de l’Escala el nom del carrer de la Pilota s’ha perdut, però sabem pel cadastre de Patiño de l’any 1716 que correspon a un carrer actual.
Els més grans recorden haver vist gent practicant aquest esport a principis de segle.
A Figueres es practicava al carrer Ample on hi havia dues grans parets de la muralla.
A Verges s’utilitzava una de les altes parets de l’antic castell, actual Casa Consistorial, on també tenim testimoni escrit que hi havia una taula amb begudes per al consum dels jugadors i possibles observadors.
El monopoli de la pràctica d’aquest esport era propietat de la universitat o comú, en cas d’ésser una vila de jurisdicció reial, o de qualsevol altre senyor o institució feudal (l’hospital en el cas de Figueres), que arrendaven generalment per espai d’un any, mitjançant una taba, on es donaven a conèixer les condicions d’aquest arrendament (preu total, forma i des de pagament, preu fix per partida que s’hauria de cobra ...) i s’adjudicava a la persona que més oferia en la subhasta pública. L’acta d’arrendament es feia davant notari. De fer, era un impost indirecte més que gravava el consum, igualment com l’arrendament de la fleca, la carnisseria, la taverna, el peix salat, la posada, els pous de glaç ... que constituïen una important entrada de diners a les arques dels propietaris d’aquests monopolis.
Les partides de pilota eren un dels al·licients de les festes dels pobles, tradició que va arribar molt disminuïda al segle XX.
Èrika Serna
Directora de l’Arxiu Històric Comarcal de Figueres
Publicat a la revista "Fulls d’història local" de l’Escala, del maig de 1993
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada